Anàlisi lexicomètrica. Diaris compromesos (i 15)

Les lectures objecte de la nostra anàlisi han estat extretes fonamentalment a partir de diversos articles que en suport bloc   formen part dels continguts d’opinió dels diaris digitals  aliniats amb posicions ideològiques molt properes als nous moviments d’esquerra de base ciutadana. Estem parlants de petits  diaris digitals independents que en els darrers anys han anat proliferant per la xarxa i que s’ofereixen com a alternativa periodística a les edicions digitals i en paper dels grans diaris de tirada estatal. La majoria d’articulistes escollits simpatitzen amb els nous moviments emergents d’esquerra, de base activista i molt crítics amb l’actual gestió del govern del Partit Popular. Els diaris en qüestió són Público, El diario.es i Infolibre, plataformes digitals caracteritzades per un periodisme d’investigació i de denúncia que es mouen fonamentalment dins l’àmbit de la política central madrilenya (estatal, doncs) i que simpatitzen amb determinades tendències progressistes. Els blogs en qüestió compten amb col·laboradors que si bé en alguns casos no es posicionen obertament pel que fa a la seva opció política , sí pel  que es desprèn dels seus textos, són altament representatius d’aquestes tendències i ofereixen una perspectiva transversal de la majoria de problemàtiques socials. Figures importants com poden ser Juan Torres López, un dels artífexs juntament amb Vicenç Navarro del programa econòmic del nou partit Podemos, Juan Carlos Monedero,  un dels fundadors de l’esmentat partit, l’activista Ana Barba o de Fernando Berlín, director de Radiocable.com. En total són 12 opinadors dels diferents diaris que malgrat representin en els seus escrits un conjunt crítics de continguts força heterogenis, tots convergeixen cap a la crítica política, bé sigui a través de temes com l’immigració, la prostitució, el medi ambient, l’economia i la corrupció, bé sobre la gestió de govern i especialment sobre temàtiques socials d’actualitat rabent: desnonaments, pobresa infantil o violència de gènere. El cos de l’análisi el conformen 12 articles que giren entorn de les temàtiques esmentades i que han estat escollits a l’atzar en un període de temps comprès entre el gener i el mes d’abril de 2015, un període caracteritzat per les reivindicacions socials,l’ electoralisme o la corrupció.  Es tractarà d’observar doncs a través de l’análisi lexicomètrica com es dóna l’ús d’un determinat lèxic i terminologia associat a una determinada forma de pensament, així com d’apreciar les diverses concordances lingüístiques entre els termes. L’objectiu a assolir amb l’anàlisi serà determinar fins a quin punt existeix un determinat lèxic solidari d’una determinada ideologia o d’una determinada tendència política afí a alguns sectors específics dels mitjans de comunicació.

Donat que el corpus textual és prou voluminós, hem optat per excloure de l’anàlisi els mots gramaticals, unitats lèxiques sense sentit específic d’un abast massa generalista pel propòsit. Hem carregat doncs una llista d’exclusió a mode d’stopword per eliminar la fressa generada per partícules innecessàries. Després d’elaborar la Word list, hem destacat mitjançant les cocordances aquells ítems més rellevant dels discurs i que conformen unitats programàtiques del discurs a analitzar.

Crida especialment que el mot que apareix amb més freqüència (52) sigui España, seguit del mot política, amb 47 entrades. El primer és una clara al·lusió a la circumscripció territorial d’aquests diaris, els àmbits d’investigació i d’interès dels quals es desplaça bàsicament per la geografia espanyola. Pel que fa a la segona entrada, al tractar-se de blocs de contingut eminentment polítics, és normal que la freqüència d’ús d’aquest mot estigui present arreu dels textos. Més significatius són els seguents termes de la llista. Madrid(37) dóna idea de capitalitat, de  principal centre emissor d’informació més quan encara la capital d’Espanya ha estat la seu dels principals moviments socials, i el lloc on el desajustos socials i la corrupció han format part de l’agenda informativa habitual aquests darrers mesos. És però en els següents mots de la llista i en les concordances on es manifesta la tendència ideològica dels opinadors i per ampla extensió, dels mitjans pels quals treballen i representen. Són especialment rellevants per l’análisi  mots com derechos (29) (en plural) derecho (26) (en singular) vida (29) o personas(27) i una concordança doble que es repeteix una quinzena de vegades en tots els textos escrutats: derechos humanos. També el mot derecho ve concordat amb tota una terminologia pròpia de les reivindicacions socials més habituals: el dret a la mobilitat, el dret a la vida, el dret ciutadà, el dret d’asil o el dret a la llibertat, unes premisses bàsiques per a qualsevol ideologia progressista.

En els gràfics superiors observem la cerca Concordance Hits de l’AntConc amb els mots més representatius de la sèrie en relació als diaris analitzats. Els resultats obtinguts corresponen als mots, personas, humanos i derechos respectivament. Comprovats els resultats d’aquesta cerca, una passa ulterior  per a comprovar l’abast de l’análisi, seria elaborar una altra estudi paral·lel sobre els diferents diaris de tendència oposada que arran de l’arribada al poder dels conservadors també han anat proliferant per la xarxa. En aquests cas, la dificultat no rau tant en la tria dels diaris com en la cerca de temàtiques similars, les quals són directament invisibilitzades o obviades per aquest tipus de mitjans. D’aquesta manera,per comprovar per on podien anar els trets, hem escollit a mode de prova vuit blocs d’opinadors pertanyents a dos diaris de tendència (ultra) conservadora, en els que una una breu anàlisi lexicomètrica ens presenta uns resultats interessants.Els diaris en qüestió són Periodista digital i Libertad digital.

Ha estat pràcticament impossible trobar en aquests diari articles  d’abast social que adoptessin una posició crítica.  Es posa de manifest en el gràfic com el contingut estrictament polític és el que conforma íntegrament el discurs. En aquest sentit existeix una dificultat per a establir una comparativa referent al lèxic donada la nul·la correspondència entre els temes, però sí que ens és útil contemplar-ho com a anàlisi individual. El mot més repetit correspon a PP, i PSOE amb 29 mencions cadascun,  seguit molt d’aprop per la resta de rivals polítics , Podemos (22) i Ciudadanos (20). De fet, la primera quinzena de mots de la llista es circumscriuen única i exclusivament a l’àmbit polític. També és molt significatiu constatar que no s’ha trobat en aquesta anàlisi cap dels mots més esmentats en la primera análisi: ni personas, ni derechos   i molt menys encara la concordança derechos humanos. Tot i haver estat un tria més reduïda, que cadascú extregui les conclusions que li semblin oportunes.

La ficció hipermèdia. Lèxia 14.

La dinàmica de treball característica d’un ordinador opera d’una forma similar  a la capacitat associativa del nostre cervell en tant que ambdós es fonamenten en processos d’emmagatzament, cerca i recuperació d’informació. La màquina ofereix un entorn i un suport idoni per a experiències de lectura associades a una exploració i esdevé un mitjà replicant o imitatiu dels nostres processos de pensament. De fet, aquest suport dóna la possibilitat de transitar per vies que no són lineals, explorant les diferents seqüències possibles de la mà de la interactivitat que proporciona el medi, les quals  es duen a terme dialògicament entre la ficció proposada per l’autor i la tasca creativa del subjecte lector, una particular qûete de sentit emmig d’una sèrie d’interpelacions més o menys dirigides per l’autor/narrador. És en virtut d’aquesta nova distribució de rols que el lector és un element actiu en la configuració del fons i la forma de l’obra de la ficció narrativa, modificant-la i articulant nous elements, decidint trajectòries de lectura, perfilant personatges o ser partícip ell mateix de les contingències narratives de l’univers ficcional per assumir si convé funcions d’autoria en la mesura que construeix, re-construeix, o de-construeix el relat. És aquesta mateixa línia la que segueix Jean Clément (1) en afirmar que el lector és l’encarregat d’explorar aquest hiperespai que no manté un ordre predeterminat ni definitiu tramat en base a  una sèrie de fets fragmentats i «semiorganitzats». Clément aporta una hipótesi molt significativa sobre l’impacte que té el suport informàtic i el seu dispositiu de lectura sobre el gènere en si, i en la possibilitat de que funcioni com una metàfora configuradora de la nostra visió d’un món hipermediatizat i postmodernitzat en clara referència  a la pèrdua de la metanarrativitat  teoritzada per  J.F Lyotard. Clément apunta a la possibilitat de que en un futur s’estableixi el nou gènere hipermedia com a paradigma de la ficció total. Amb aquesta idea, Clement suggereix que tal volta la hiperficció pot arribar a esdevenir una manera de transmissió cultural mitjançant l’ordinador, el qual com ho feren tradicionalment l’oralitat i l’escriptura tindria la important comesa de transferir símbols i significats culturals, ja no, afegim nosaltres, des de la immersió, sinó des de la interactivitat.

(1) Jean Clément,  «A fiction hypertext: birth of a new genre?»

La màquina sensible. Lèxia 13.

Rebecca Horn. Painting Machine (1987)

Emmig del curt però intens periple que suposa la nostra aventura per aquest caos, he topat amb unes reflexions del poeta Paul Valéry  corresponents a la seva obra Fragments des mémoires d’un poème, en els que desenvolupa una teoria poètica hipertextual

Peut-être serait-il intéressant de faire une fois une œuvre qui montrerait à chacun de ses nœuds, la diversité qui peut s’y présenter à l’esprit, et parmi laquelle il choisit la suite unique qui sera donnée dans le texte. Ce serait là substituer à l’illusion d’une détermination unique et imitatrice du réel, celle du possible-à-chaque-instant, qui me semble plus véritable.

i més tard, amb una afrimació de Jean Pierre Balpe, un dels pioners  en la generació automàtica (que no combinatòria) de textos

Ce qui m’intéresse dans la génération, ce n’est pas le texte qui s’affiche.Ce texte-là est un moment comme un autre, on  s’en fout. […] Ce qui m’intéresse, c’est cette capacité à produire à l’infini et à générer un univers que je ne suis pas capable de faire. C’est donc un autre substitut qui transmet une pensée qui dit. Peut-être est-ce un fantasme d’éternité

En resum, ambdós especulen amb la potencialitat d’exploració existencial inherent a la literatura generada per ordinador i la capacitat d’aquest per a albirar nous universos. Si Valéry explora la poesia com aquella expressió universal reivindicada per sortir del caos i marcar una via pel coneixement, Balpe no es queda curt en suggerir la idea de que el text generat automàticament transcendeix el mateix autor -terme en tot cas molt ambigu- per instal·lar-se com a  demiurg,  com una mena entitat impulsora d’un nou ordre. Jean Pierre Balpe ens ofereix la substitució de l’home-artista per la màquina? o Balpe ens proposa aital manca d’originalitat precisament  com una possibilitat i una oportunitat inigualable per a l’artista d’obrir-se a camps creatius poc explotats? És possible una poètica digital o pel seu caràcter tan efímer, veloç i instantani aquesta entra en conflicte amb la retòrica sensual i el gest cal·ligràfic?

De la Olivetti Lettera al PC. Lèxia 12

La possibilitat de redactar un text de ficció, de caràcter científic  o simplement la posada al dia d’un bloc o les intervencions en un fòrum damunt el mateix suport en el que mitjançant alguncs clics del mouse tens accés a diccionaris, publicacions, diaris i revistes, constitueix un fenomen extraordinàriament valuós que pot determinar en  la  percepció del nostre entorn en la mateixa mesura que la nova informació entri a formar part del nostre univers aprehensible. En efecte, les múltiples possibilitats d’interacció del ciberespai combinades amb les ilimitades possibilitats d’edició d’un text permeten recollir la informació hipertextual de manera que vagin confegint un nou sentit a la nostra escriptura fins a reconèixer que en determinats moments el nostre text pot arribar a esdevenir multiidentitari en nodrir-se d’una quantitat de veus que fem nostres amb (massa?) facilitat. El perill rau en no estampar damunt el text com un tampó les nostres percepcions sinó la dels altres milers d’usuaris, això és, projectar la representació d’un jo aniquilat i suplantat. En qualsevol cas, la suma facilitat amb la que apareixen a la pantalla una ingent quantitat d’idees, representa tot un repte per a la integritat individual del discurs, una idea de reminiscències més aviat platòniques.  L’imaginari mític   literari associa la figura de l’escriptor amb determinats elements característics, alguns de caràter moral, com la soledat, el temor al full en blanc, la inspiració,  alguns altres de materials, entre els quals, davant una pila de llibres desmanegats i al costat d’un got de wiskhey, la màquina d’escriure adopta un caràcter antonomàssic com a replicant mecànic de la nostra sintaxi mental. És en prémer la tecla quan s’inicia la representació d’aquell jo en tota la seva puresa platònica i s’obvia la figura de l’altre. Ara mateix sembla llunyana aquesta concepció de la literatura. Ara res impedeix reescriure’s a un mateix il·limitadament, fer multiedicions del nostre text ni descobrir en la  voràgine hipertextual aquells elements externs que a nosaltres ens sembla que poden gestionar el nostre caos, un fet, o més a aviat una actitud que corre el perill de sortir disparat cap a la vaguetat en tant que dins el ciberespai la volatilitat, la lleugeresa i l’oblit dicten sentència amb extrema facilitat, una reflexió que ens mena cap una qüestió d’abast moral: la capacitat de la xarxa per a acollir espais de pensament propi que fugin de la vaguetat i en els que es pugui disposar d’una veu íntegra, que no integral, però si ben integrada i prou neta.

Pi. Faith in Caos.Lèxia 11

Anem al cinema: Max Cohen és un matemàtic turmentat  a la recerca d’un patró numèric que li permeti de preveure qualsevol indici d’ordre en el caos, i, per a partir de nombrosos estudis i resultats, establir uns paràmetres lògics comuns per a determinar-ne el seu funcionament.  Una de les seves obsessións primordials -somatitzada en unes paoroses migranyes- va dirigida a la consecució de la  sèrie lògica per a obtenir la codificació dels resultats del caòtic mercat de la borsa i de les fluctuacions del seu mercat de valors, un fet que embolicarà, i de quina manera la trama, quan entren en escena un grup de poderosos financers de Wall Street i una facinerosa secta judadica dedicada a estudis cabalístics, que pretenen apropiar-se de la troballa. En el cas dels taurons financers l’objectiu és obvi; en el cas de la secta, l’objectiu no és trivial: la fórmula els donaria accés directe a Déu, i de fet, els motius del deliri de Max Cohen  no són pocs: és tasca prou  engrescadora endegar un patró lògic definitiu que també podria donar el domini absolut de la pauta que regeix pràcticament tot l’univers: l’aleteig de la papallona, el fluir dels rius i el fluix del temps, o l’explicació de  capricioses llengües de foc i de les volutes del fum. El film permet dins d’una atmosfera certament kafkiana obrir molts fronts de discussió i interrogants de diversa índole: morals, socials, filosòfics o científics: el ímit entre la ciència o la pseudociència, el mite de la tríada desequilibrat/creació/genialitat (Max Cohen viu al límit entre dos estadis mentals) o la discussió filosòfica sobre el creador i l’arquitectura de l’univers o posats a reflexionar, sobre la mateixa dialèctica  de l’escolàstica entre raó i fe. En qualsevol cas, penso que una de les possibles  lectures del film és la reflexió cartesiana ,sorgida entorn de les matemàtiques com a llenguatge universal de la ciència, i si així és, la reflexió tampoc es fútil: quin paper hi juga dins el caos. El cèlebre astrofísic Carl Sagan, especialsta en matèria de cosmos/caos ja situava l’origen de l’univers en un punt matemàtic. Aquí teniu una fitxa tècnica de la pel·lícula (és en anglès però és molt complerta i entenedora) Molt recomanable. Aquí l’enllaç pel seu visionat entre lectura i lectura. (bé si això pot ser)

Fills del Caos. Lèxia 10

Quan hom es troba al davant de determinades obres artístiques o de determinats textos poètics, pot adonar-se que rere l’aparença caòtica i desintegrada dels seus elements existeix  una força comunicativa i transgressora que introdueix l’ordre dins del caos i el caos dins de l’ordre: El jardí de les delícies d’El Bosco,el Poeta en Nueva York, de Federico García Lorca, les carceri de Piranesi, els gravats d’Rembrandt o la  Pietà Rondanini de Michelangelo, l’obra inacabada que sorgeix d’una conjuminació múltiple de circusmtàncies no previsibles que atorguen als fenòmens un estatus perenne de provisionalitat i alhora d’emergència continuada. El poema Oficina y denuncia inclós al poemari citat està elaborat des del caos per a reivindicar un altre caos que s’ha encarregat de facturar el mateix ordre i el mateix control que ha de posar fi a l’aventura caòtica que pel poeta significava la imatge bruta i tenebrosa de New York; o la nova selva que emergirà per engolir el ciment i alliberar al Rey de Harlem, tota una crida a la nova perspectiva mental a desenvolupar allò que Joan Campàs anomena  la creació,això és, moments de bifurcació i d’amplificació, l’expansió del grau de llibertat per experimentar l’ésser. Podem imaginar l’estat angoixós de García Lorca com quan en una metàfora afortunadíssima denuncia la geometria i les arestes dels enormes edificis de ciment per a representar l’objecte del seu dolor, un dolor que reivindica noves organitzacions i una redescoberta vital. El dolor de la pèrdua que sorgeix del laberint versaillesc de la línia tancada, de l’angle immòbil. No és potser la retòrica barroca un element integrador del caos? Giacomo Carissimi o Arcangelo Corelli, Bach i l’art de la fuga, no intenten  ser manifestacions de múltiples estímuls, del pluralisme de l’ànima, d’una nova comprensió del caos? No és el cisell de Michelangelo el catalitzador del caos privilegiat d’una ment prodigiosa quan buida la matèria per accedir a la idea platònica en virtut d’un moviment regular però caòtic?

Glenn Gould. un transgressor fill del caos. Li van diagnosticar la síndrome d’Asperger, una afecció neurobiològica que el va portar a desenvolupar una peculiar tipologia de creativitat fora dels cànons i de l’academicisme. Això no li va impedir ser considerat un dels més grans intèrprets al piano de Bach, Beethoven o Brahms. Veure’l en acció, és com  escoltar una veu  lliure. Una autèntica delícia lluny de les veus ancorades en el cicle límit de la rigidesa i l’automatisme.

Identitat hipertextual. Lèxia 9.

A mig enllestir el TFG i encara no superat ( de moment) per l’ingent feina lectora que em ve a sobre, per uns moments sembla que va emergint a poc a poc la pròpia i específicament individual identitat hipertextual. Per a tots aquells que han d’iniciar als propers semestres l’aventura d’aquest megaprojecte de recerca anomenat TFG, els avanço que la tasca es convertirà en una autèntica aventura hipertextual. Emmig de la  quarantena llarga de documents entre monografies, articles especialitzats i  diverses fonts electròniques apareix com a recurs imprescindible un control efectiu de la informació per no tenir  seriosos problemes organitzatius. La xarxa és un recurs pràcticament inesgotable de fonts, però encara és més impressionant la rapidesa amb la que es poden establir connexions entre els diversos textos. La trama és tan atapeïda que resulta plausible pensar que la feina principal no serà altra que la tria exhaustivament selectiva dels documents perquè el discurs hipertextual no acabi engolint el propi discurs. (Però en quina mesura són diferents?) A mida que la recerca avança poden apareixer camins que es bifurquen que poden arrossegar el caminant cap a destinacions desviades del punt de partida inicial. En el meu cas van haver de passar algunes setmanes per adonar-me de que havia construit un discurs paral·lel només amb les notes  a peu de pàgina, un recurs hipertextual de facto el qual si bé, segons el  meu parer és essencial per a la comprensió global de determinats aspectes o per l’aclariment de conceptes que requereixen un punt més d’incisió, poden convertir el discurs en un relat excessivament fragmentat, que no per aquest fet pot deixar de ser apassionant encara que poc pràctic per assolir l’objectiu final .En resum, l’hipertextualitat és un aliat imprescindible del saber i del coneixement però cal anar amb compte amb els amplíssims marges de treball que t’ofereix. Sempre es corre el risc de caure de caminar massa lluny d’aquests marges. O rústicament parlant, de rodar pel marge rostos avall.

Llegint Castells: L’ identitat. Lèxia 8

Com va deixar escrit Mary Douglas, el desig de puresa expressa els temors de la societat de manera tal que l’aversió d’un grup cap a si mateix pot migrar per a acabar vinculant-se a un grup que representa allò impur. Les reaccions a aquest desig s’entrellacen en una sinistra trama teixida per la segregació espacial i moral, la reclusió, l’adveniment de l’alteritat, i a la fi, per la violència que s’abraona damunt el subjecte contaminant  a través de les  forces socials coercitives per agredir tot allò que Martha C. Naussman ha anomenat la vulnerabilitat de la dignitat  tot actualitzant la frase de Paul Ricoeur: amb la impuresa penetrem al regne del terror.

El cristianisme, el judaisme i l’islamisme, com a religions abrahàmiques   comparteixen a banda de la fe monoteista una història de violència que es fonamenta sovint en una interpretació selectiva, literal i fonamentalista  de la Biblia i el Qu’ran que al seu torn esdevé gresol de fanatismes i intolerància a partir del moment en que aquesta interpretació es solidaritza amb el poder polític establert i assenyala les pautes de pensament i de conducta de la majoria. En arribar a aquest punt, el tret que més les defineix i caracteritza és la manca de tolerància vers l’ambigüitat i la llibertat. En efecte, la noció individual o col·lectiva de pertinència a una sola cosa, a la univocitat que promou el simple concepte d’identitat, neix a la societat com  una forma predominant de  sentiment que instal·la la col·lectivitat damunt unes immillorables  condicions de possibilitat de reafirmació grupal, però quan aquesta noció pren la  consistència d’una línia fronterera infranquejable, també es projecta damunt l’individu  en forma de conductes conflictives com poden ser l’agressió, el sectarisme o la intolerància. Portada a l’ extrem, la identitat pot arribar a transformar  els individus en suïcides o assassins en fer emergir en l’imaginari col·lectiu la consciència dels altres, d’aquells que tothom ubica l’altra banda de la línia més enllà de la frontera, agents contaminants que d’alguna manera representen en la  mesura que no són dels nostres, una amenaça per a la seva ètnia, la seva religió o la seva nació. A propòsit de la (re)construcció de la identitat islàmica per la oposició al capitalisme, al socialisme i al nacionalisme que assenyala Castells en referència la fracàs de l’ ordre postcolonial, la cita de Maalouf (1) conclou:

aquesta religió, com qualsevol altra, com qualsevol altra doctrina porta a cada època l’empremta del seu temps i del seu lloc […] quan els musulmans de tercer món arremeten amb violència contra occident, no és perquè siguin musulmans i Occident sigui cristià sinó també perquè són pobres, perquè estan dominats o agreujats i perquè Occident és ric i poderós.

(1) , A (2005). Identidades Asesinas. Madrid: Alianza

Damasio i la complexitat emocional. Lèxia 7

Recents estudis  del cervell certifiquen els processos emocionals com a part integrant de la funció raonadora. Els estudis d’ Antonio Damasio i en particular la seva obra El error de Descartes ens donen la pauta al voltant del paper de les emocions com a eina productora de respostes específiques a fi d’adaptar-se al medi, una espècie de modulació dels estats sensitius que tenen lloc en l’organisme de manera que les diferents emocions indueixin respostes més eficaces per a garantir la supervivència. L’error de Descartes consisteix precisament a creure que hi ha una raó dirigida per la lògica que està caracteritzada pel fet de deixar de banda les emocions quan justament Damasio  defensa la posició contrària: la ment no pot deixar mai de funcionar i copsar la realitat sense un suport imaginatiu que sempre està present alhora que en totes les formes de raonament existeix un fil comú radicat en una mecànica sensitivo-imaginativa-emocional de la ment.  El dispositiu més antic encarregat de la presa de decisions pertany a una regulació biològica bàsica; un altra dispositiu a l’ àmbit personal i social i un altre dispositiu encara encarregat del raonament utilitari, artístic i científic. És així com Damasio  ( p.180-181) ho glossa:

[…] Cuando observamos síntomas de creatividad es seres humanos, probablemente estamos asistiendo a la combinación integrada de combinaciones diversas de estos dispositivos […]

Iuxtaposat a això, els factors emocionals  fruit de l’evolució també s’adscriuen a una interpretació i coneixement de la realitat entesa aquesta com el medi en el que l’espècie s’ha de desenvolupar per a sobreviure. Les emocions no solament no són irracionals com tradicionalment es pot pensar si no que a més ens proporcionen una perspectiva humana del coneixement i ens informen de la relació que tenen els fets del món amb els nostres objectius tot jeraquitzant els nostres plans.

Damasio, Antonio R, (1996) El error de Descartes. Ed. Andrés Bello. Santiago de Chile.

Holopoemes. Lèxia 6

Es parla de l’obra San Juan de la Cruz com un exemple paradigmàtic de  poesia hipertextual. Els versos del poeta renaixentista inclosos al poemari Cántico Espiritual teixeixen segons experts hermeneutes, una trama plena de referències creuades d’índole diversa que complementen el significat original-

La coherencia no reside en la organización lineal, sino que se produce mediante armónicos, evocaciones  y resonancias en el interior del Cántico, y entre éste y otros sistemas. En este sentido, un procedimiento característico de San Juan […] es el que consiste en sembrar aquí y allá elementos dispersos a lo largo del poema, elementos que cuajan o cristalizan en un determinado lugar, colmando así una expectativa de la que el lector probablemente no había tenido conciencia clara en ningún momento […] Bien entendido que nunca -o casi nunca- cada una de estas unidades remite de manera unívoca a un antecedente o sistema exclusivo, más bien los referentes se entrecruzan, mezclan y superponen.

SAN JUAN DE LA CRUZ, Poesía, ed. Domingo YNDURAIN, Madrid, Cátedra, 1992, pp-195.196

L´holopoema va més enllà de la hipertextualitat dels versos del místic. Concep la poesia fora de la paraula impresa i elabora una poesia visual que correspondria a un pensament ideogràfic. Mentre que el poema escrit segueix una estructura seqüencial i lineal,  la pretensió de l’holopoema és expressar la discontinuitat de  pensament i oferir la possibilitat de recórrer nous llenguatges expressius. La seva lectura s’efectua a través de complexes composicions hologràfiques de llum làser que l’espectador tria de forma arbitrària i seguint un itinerari indeterminat.

La holopoesía pertenece a la tradición de la poesía experimental, pero trata a la palabra como una forma inmaterial, es decir, como un signo que puede cambiar o disolverse en el aire, rompiendo su rigidez formal. Liberada de la página y liberada de otros materiales palpables, la palabra invade el espacio del lector y lo obliga a leer de una manera dinámica; el lector debe moverse alrededor del texto y encontrar los significados y conexiones que establecen las palabras entre sí en el espacio vacío. Por lo tanto, un holopoema debe leerse en una manera irregular, con un movimiento discontinuo, y cambiará al ser observado desde perspectivas diferentes.

Aquestes paraules pertanyen a Eduardo Kac, un prestigiós artista brasiler situat  en primera línia d’avantguarda del media art.  Kac També ha cultivat en aquest gènere la biopoesia,la poesia digital, la poesia espacial i la poesia aromàtica. La seva obra també abasta des del treball amb sistemes interactius a Internet, la robòtica o la biotecnologia, passant per les instalacions públiques i l’estètica de les telecomunicacions. Tot un artista de la complexitat.

Holopoemes