Llegint Castells: L’ identitat. Lèxia 8

Com va deixar escrit Mary Douglas, el desig de puresa expressa els temors de la societat de manera tal que l’aversió d’un grup cap a si mateix pot migrar per a acabar vinculant-se a un grup que representa allò impur. Les reaccions a aquest desig s’entrellacen en una sinistra trama teixida per la segregació espacial i moral, la reclusió, l’adveniment de l’alteritat, i a la fi, per la violència que s’abraona damunt el subjecte contaminant  a través de les  forces socials coercitives per agredir tot allò que Martha C. Naussman ha anomenat la vulnerabilitat de la dignitat  tot actualitzant la frase de Paul Ricoeur: amb la impuresa penetrem al regne del terror.

El cristianisme, el judaisme i l’islamisme, com a religions abrahàmiques   comparteixen a banda de la fe monoteista una història de violència que es fonamenta sovint en una interpretació selectiva, literal i fonamentalista  de la Biblia i el Qu’ran que al seu torn esdevé gresol de fanatismes i intolerància a partir del moment en que aquesta interpretació es solidaritza amb el poder polític establert i assenyala les pautes de pensament i de conducta de la majoria. En arribar a aquest punt, el tret que més les defineix i caracteritza és la manca de tolerància vers l’ambigüitat i la llibertat. En efecte, la noció individual o col·lectiva de pertinència a una sola cosa, a la univocitat que promou el simple concepte d’identitat, neix a la societat com  una forma predominant de  sentiment que instal·la la col·lectivitat damunt unes immillorables  condicions de possibilitat de reafirmació grupal, però quan aquesta noció pren la  consistència d’una línia fronterera infranquejable, també es projecta damunt l’individu  en forma de conductes conflictives com poden ser l’agressió, el sectarisme o la intolerància. Portada a l’ extrem, la identitat pot arribar a transformar  els individus en suïcides o assassins en fer emergir en l’imaginari col·lectiu la consciència dels altres, d’aquells que tothom ubica l’altra banda de la línia més enllà de la frontera, agents contaminants que d’alguna manera representen en la  mesura que no són dels nostres, una amenaça per a la seva ètnia, la seva religió o la seva nació. A propòsit de la (re)construcció de la identitat islàmica per la oposició al capitalisme, al socialisme i al nacionalisme que assenyala Castells en referència la fracàs de l’ ordre postcolonial, la cita de Maalouf (1) conclou:

aquesta religió, com qualsevol altra, com qualsevol altra doctrina porta a cada època l’empremta del seu temps i del seu lloc […] quan els musulmans de tercer món arremeten amb violència contra occident, no és perquè siguin musulmans i Occident sigui cristià sinó també perquè són pobres, perquè estan dominats o agreujats i perquè Occident és ric i poderós.

(1) , A (2005). Identidades Asesinas. Madrid: Alianza