Fills del Caos. Lèxia 10

Quan hom es troba al davant de determinades obres artístiques o de determinats textos poètics, pot adonar-se que rere l’aparença caòtica i desintegrada dels seus elements existeix  una força comunicativa i transgressora que introdueix l’ordre dins del caos i el caos dins de l’ordre: El jardí de les delícies d’El Bosco,el Poeta en Nueva York, de Federico García Lorca, les carceri de Piranesi, els gravats d’Rembrandt o la  Pietà Rondanini de Michelangelo, l’obra inacabada que sorgeix d’una conjuminació múltiple de circusmtàncies no previsibles que atorguen als fenòmens un estatus perenne de provisionalitat i alhora d’emergència continuada. El poema Oficina y denuncia inclós al poemari citat està elaborat des del caos per a reivindicar un altre caos que s’ha encarregat de facturar el mateix ordre i el mateix control que ha de posar fi a l’aventura caòtica que pel poeta significava la imatge bruta i tenebrosa de New York; o la nova selva que emergirà per engolir el ciment i alliberar al Rey de Harlem, tota una crida a la nova perspectiva mental a desenvolupar allò que Joan Campàs anomena  la creació,això és, moments de bifurcació i d’amplificació, l’expansió del grau de llibertat per experimentar l’ésser. Podem imaginar l’estat angoixós de García Lorca com quan en una metàfora afortunadíssima denuncia la geometria i les arestes dels enormes edificis de ciment per a representar l’objecte del seu dolor, un dolor que reivindica noves organitzacions i una redescoberta vital. El dolor de la pèrdua que sorgeix del laberint versaillesc de la línia tancada, de l’angle immòbil. No és potser la retòrica barroca un element integrador del caos? Giacomo Carissimi o Arcangelo Corelli, Bach i l’art de la fuga, no intenten  ser manifestacions de múltiples estímuls, del pluralisme de l’ànima, d’una nova comprensió del caos? No és el cisell de Michelangelo el catalitzador del caos privilegiat d’una ment prodigiosa quan buida la matèria per accedir a la idea platònica en virtut d’un moviment regular però caòtic?

Glenn Gould. un transgressor fill del caos. Li van diagnosticar la síndrome d’Asperger, una afecció neurobiològica que el va portar a desenvolupar una peculiar tipologia de creativitat fora dels cànons i de l’academicisme. Això no li va impedir ser considerat un dels més grans intèrprets al piano de Bach, Beethoven o Brahms. Veure’l en acció, és com  escoltar una veu  lliure. Una autèntica delícia lluny de les veus ancorades en el cicle límit de la rigidesa i l’automatisme.