La possibilitat de redactar un text de ficció, de caràcter científic o simplement la posada al dia d’un bloc o les intervencions en un fòrum damunt el mateix suport en el que mitjançant alguncs clics del mouse tens accés a diccionaris, publicacions, diaris i revistes, constitueix un fenomen extraordinàriament valuós que pot determinar en la percepció del nostre entorn en la mateixa mesura que la nova informació entri a formar part del nostre univers aprehensible. En efecte, les múltiples possibilitats d’interacció del ciberespai combinades amb les ilimitades possibilitats d’edició d’un text permeten recollir la informació hipertextual de manera que vagin confegint un nou sentit a la nostra escriptura fins a reconèixer que en determinats moments el nostre text pot arribar a esdevenir multiidentitari en nodrir-se d’una quantitat de veus que fem nostres amb (massa?) facilitat. El perill rau en no estampar damunt el text com un tampó les nostres percepcions sinó la dels altres milers d’usuaris, això és, projectar la representació d’un jo aniquilat i suplantat. En qualsevol cas, la suma facilitat amb la que apareixen a la pantalla una ingent quantitat d’idees, representa tot un repte per a la integritat individual del discurs, una idea de reminiscències més aviat platòniques. L’imaginari mític literari associa la figura de l’escriptor amb determinats elements característics, alguns de caràter moral, com la soledat, el temor al full en blanc, la inspiració, alguns altres de materials, entre els quals, davant una pila de llibres desmanegats i al costat d’un got de wiskhey, la màquina d’escriure adopta un caràcter antonomàssic com a replicant mecànic de la nostra sintaxi mental. És en prémer la tecla quan s’inicia la representació d’aquell jo en tota la seva puresa platònica i s’obvia la figura de l’altre. Ara mateix sembla llunyana aquesta concepció de la literatura. Ara res impedeix reescriure’s a un mateix il·limitadament, fer multiedicions del nostre text ni descobrir en la voràgine hipertextual aquells elements externs que a nosaltres ens sembla que poden gestionar el nostre caos, un fet, o més a aviat una actitud que corre el perill de sortir disparat cap a la vaguetat en tant que dins el ciberespai la volatilitat, la lleugeresa i l’oblit dicten sentència amb extrema facilitat, una reflexió que ens mena cap una qüestió d’abast moral: la capacitat de la xarxa per a acollir espais de pensament propi que fugin de la vaguetat i en els que es pugui disposar d’una veu íntegra, que no integral, però si ben integrada i prou neta.
Carceri d' invenzione 