La màquina sensible. Lèxia 13.

Rebecca Horn. Painting Machine (1987)

Emmig del curt però intens periple que suposa la nostra aventura per aquest caos, he topat amb unes reflexions del poeta Paul Valéry  corresponents a la seva obra Fragments des mémoires d’un poème, en els que desenvolupa una teoria poètica hipertextual

Peut-être serait-il intéressant de faire une fois une œuvre qui montrerait à chacun de ses nœuds, la diversité qui peut s’y présenter à l’esprit, et parmi laquelle il choisit la suite unique qui sera donnée dans le texte. Ce serait là substituer à l’illusion d’une détermination unique et imitatrice du réel, celle du possible-à-chaque-instant, qui me semble plus véritable.

i més tard, amb una afrimació de Jean Pierre Balpe, un dels pioners  en la generació automàtica (que no combinatòria) de textos

Ce qui m’intéresse dans la génération, ce n’est pas le texte qui s’affiche.Ce texte-là est un moment comme un autre, on  s’en fout. […] Ce qui m’intéresse, c’est cette capacité à produire à l’infini et à générer un univers que je ne suis pas capable de faire. C’est donc un autre substitut qui transmet une pensée qui dit. Peut-être est-ce un fantasme d’éternité

En resum, ambdós especulen amb la potencialitat d’exploració existencial inherent a la literatura generada per ordinador i la capacitat d’aquest per a albirar nous universos. Si Valéry explora la poesia com aquella expressió universal reivindicada per sortir del caos i marcar una via pel coneixement, Balpe no es queda curt en suggerir la idea de que el text generat automàticament transcendeix el mateix autor -terme en tot cas molt ambigu- per instal·lar-se com a  demiurg,  com una mena entitat impulsora d’un nou ordre. Jean Pierre Balpe ens ofereix la substitució de l’home-artista per la màquina? o Balpe ens proposa aital manca d’originalitat precisament  com una possibilitat i una oportunitat inigualable per a l’artista d’obrir-se a camps creatius poc explotats? És possible una poètica digital o pel seu caràcter tan efímer, veloç i instantani aquesta entra en conflicte amb la retòrica sensual i el gest cal·ligràfic?