Chomsky i els llibres. Lèxia 5

«Leer un libro no significa precisamente pasar las páginas. Significa pensar en él, identificar partes sobre las que quieres volver, preguntarte cómo ubicarlo en un contexto más amplio, perseguir las ideas expuestas en él. No tiene sentido leer un libro si lo dejas pasar ante tus ojos y lo olvidas diez minutos después. Leer un libro es un ejercicio intelectual que estimula el pensamiento, las preguntas, la imaginación. Sospecho que eso desaparecerá. Se ven varios indicios en ese sentido. En mis propias clases ha habido un cambio a lo largo de los últimos diez o veinte años. Mientras que antes podías hacer referencias literarias de vez en cuando y la gente más o menos sabía de lo que estaba hablando, esto es cada vez menos así. Puedo ver en la correspondencia que recibo que la gente constantemente hace preguntas acerca de algo que viene en Youtube, pero no sobre un artículo o un libro. […] es algo que va a degradar la cultura intelectual. No puede hacer otra cosa. Tiene su parte negativa y su parte positiva. Los libros electrónicos tienen ventajas. Tienes una media docena de libros que puedes leer en un viaje en avión. Por otro lado, cuando leo un libro que me importa, quiero hacer comentarios en los márgenes, quiero subrayar cosas. Quiero escribir notas en la hoja de guarda. Si no lo hago no sé sobre lo que debo volver después. Eso no lo puedes hacer de la misma manera con un libro electrónico. Las palabras simplemente pasan por tus ojos. Quizá ni siquiera se queden en tu cerebro.»

Chomsky, N (2013) Las sublevaciones democráticas globales, Pasado y presente: Barcelona, p.104.

Pintura: Vanitas de P. Claesz.

Jazz i complexitat. Lèxia 4.

La música  modal s’organitza a partir d’una combinació sonora sorgida originàriament d’una successió progressiva de vuit sons ascendents i descendents ( notes o graus ) que és la que en terminologia musical habitualment es coneix amb el nom d‘escala, pauta i marc i el punt de partida a partir del qual el compositor guia els itineraris sonors amb més o menys traça. La combinació organitzada -o  hàbilment desorganitzada- dels sons  serà la que farà sorgir la línia melòdica de la composició.

La distància o unitat mínima que separa un so de l’altre, almenys en bona part de la música occidental s’anomena to. Aquestes escales incorporen en el seu  discurs uns elements desestabilitzadors però fonamentals: els semitons, una distància sonora més breu del que és habitual entre dos sons que estratègicament intercalats entre les diferents notes, confereix a l’ escolta de l’escala, un cop cantada o executada amb un instrument,  una particularitat sonora que li atorga un determinat caràcter o ethos. En efecte, en virtut d’ una  col·locació no arbirtària d’aquests semitons entre les notes de l’escala, aquesta esdevindrà un nou mode que condiciona el resultat sonor, de manera que si per exemple, s’ubica un semitò entre el tercer i el quart grau  i un altre entre el setè i el vuitè d’una mateixa escala, aquesta prendrà el nom d’escala o mode jònic. Si ho fa entre el segon i el tercer i entre el sisè i el setè, sorgeix l’escala o mode dòric. De les diferents combinacions entre graus i semitons neixen a banda de les escales ja esmentades i  la resta de modes més habituals: lidi, mixolidi, frigi, eoli i locri, cadascun amb els ethos respectius.. Els compositors més hàbils  poden crear noves formes melòdiques a partir de la mescla de modes per jugar amb les diferents percepcions sonores.

En l’àmbit de la música culta, el cant gregorià és l’exemple paradigmàtic d’ús dels modes. Avui aquest ús és característic de la música popular, però és el jazz l’estil específic que desenvolupa aquest discurs de forma recurrent. Quina relació tenen els modes amb el discurs de la complexitat? però sobretot la pregunta és quin és el marc mental que permet l’ús d’ una determinada combinació de sons, la seva durada, la seva alçada i la seva funció?

El cant gregorià es l’ expressió musical religiosa pròpia de  l’edat mitjana, caracteritzada per la  supeditació al text llatí i al seu context litúrgic. És monòdic i interpretat exclusivament per veus masculines. Habitualment les línies melòdiques ni presenten grans salts sonors ni existeix cap  alternança d’idees sinó que utilitza un discurs pla, repetitiu i seqüencial que es manté immutable en els diferents textos de la missa o dels oficis divins. Les inflexions de la veu no ultrapassen gairebé mai els límits que assenyala el tetragrama de la mateixa manera que per l’escultor medieval era indispensable encabir la figura humana dins el marc de la portada. En resum, el discurs del cant gregorià forma part d’una estructura mental jerarquitzada i guiada per la univocitat.

Aquest ús dels modes tan restringit contrasta amb l’extremada generositat interpretativa que ofereix el lector/músic de jazz quan aquest recurs per les seves característiques el converteix  en un consumat expert del discurs hipertextual. En el jazz no existeix la tirania escrita de la partitura ni es reprodueix l’estructura jeràrquica d’una orquestra convencional, la qual signa un pacte de subjecció a tres bandes: l’intèrpret, el compositor i el director. El text escrit de la retòrica jazzística es limita a un reduit nombre de compassos -el tema- que s’utilitza únicament com a referent deixant a la improvisació el cos central del discurs en el que  tant important és la cohesió grupal com la reivindicació de la individualitat; de les notes dels modes disposades verticalment en sorgeixen els acords (la polifonia era quelcom inimaginable a l’edat mitjana) que representen els punts d’anclatge entre dos  modes/nodes. L’intèrpret, que ja no interpreta sinó que crea, pot seguir l’itinerari del relat amb el mateix mode, modificar-lo, canviar a un altre mode, arriscar-se, divagar o explosionar, pot revisar de nou el tema o convidar a un altre músic a prosseguir  la narració, reprenent el mateix discurs  o modificant-lo en virtut dels seus propis límits i els del seu instrument. Només quan tots els autors han esgotat el seu cicle de cerca i gaudit de l’entropia, recullen la xarxa i tornen a la narració original, simple i consensuada. Jazz i hipertext, dos tempi diferents per a una quête polifònica.

Lèxia 3.El futur del llibre.

Navegant pel  seu bloc i llegint l’adjunció del llibre de Joaquín Rodríguez arribo a la conclusió de que els condicionants que han de possibilitar la pervivència o que auguren una potencial desaparició del suport imprès tradicional, es decidiran no tant en virtut dels interessos de la lògica dels grans grups editorials, com per un gran consens entre internautes, o en darrera instància entre un pacte tàcit entre ambdós,que de fet penso que és el que ara mateix s’està tramant. La interactivitat entre suports sembla que anirà guanyant terreny i la xarxa de connexions de les dues galàxies serà cada cop més ampla i definida. És possible editar llibres científics en paper que complementin i habilitin la nostra ruta de cerca amb l’inclusió de DVD plenes de dades, textos , imatges i enllaços que permetin treballar alhora en formats diferents i que inclús comencin a establir els principis d’una nova forma d’entendre la investigació, l’educació i la pedagogia, una possibilitat que obriria de retruc un nou plantejament de les relacions socials entre les TIC, individus i institucions per a obrir un model nou de convivència dels dos plans. L’altra opció és el definitiu impuls a la creació anònima, la factura d’un gran corpus de coneixement d’ abast global i orgànic alimentat per un fluxe de dades continu conformant un megarelat d’autoria anònima, com un símil, en paraules de Rodríguez, dels temps predigitals amb la inexistència de l’autor i els seus drets corresponents on moltes obres es construien a partir de l’agregació successiva i anònima de comentaris en els textos canònics. El format digital i la experiència hipertextual a través de la lectura expandida proporcionen més capacitat de connexió amb els interessos del lector i dibuixen un paisatge força atractiu en relació als models seqüencials. A la fi, una de les prioritats de la digitalització i l’hipertextualitat hauria de ser com a mínim el manteniment del patrimoni humanístic i científic i facilitar un accés ràpid al coneixement i promoure’n la generació i la difusió Si bé els interessos del pragmatisme empresarial no escatimen mitjans per a tancar les biblioteques físiques i les grans llibreries històriques ( fa temps que l‘Institut Warburg londinenc lluita per salvar la col·lecció de 350.000  volums de la seva biblioteca) almenys que  el reducte digital pugui diluir aquesta tendència i reduir l’impacte de la deshumanització que plana damunt la societat. De moment penso que aquells  que auguren una davallada de la cultura-llibre, encara no posseeixen arguments sòlids per argumentar la imminència d’una fagocitació definitiva.

El temps hipertextual. Lèxia 2

Una vegada introduides al sistema les coordenades de cerca, el paradigma de la complexitat ens convida a aprofondir en la qüestió i indagar en quina mesura som nosaltres mateixos alhora el subjecte i l’objecte del paradigma, o el que és el mateix: qui o què condiciona a qui o a què en l’elaboració del pensament, el coneixement i el discurs. Després de la lectura de Kerkhove i provar d’incorporar a l’ anàlisi les nocions hipertextuals de temps i espai, sobrevé la sensació d’estar pilotant els  diferents tempos d’una galàxia en expansió que es van desplegant a mesura que s’aprofundeix en el cor de la dinàmica hipertextual. Com el flaneûr que amb pols propi passeja i escruta la vida als carrers de la metròpoli amb aquella mirada que descrivia Henri Bergson per referir-se al desplegament del temps: a mida que es navega pots sentir el teu temps interior, però també és possible captar els diversos tempi de la ruta. Quan aquests dos temps es solapen, Bergson addueix que es pot establir una connexió directa i essencial amb l’objecte de manera intuitiva, un fet que d’altra banda sembla susceptible d’encaix dins el paradigma de la complexitat. A partir d’aquí es podria determinar si el coneixement particular juntament amb la dinàmica  mental  hipertextual pot establir un tipus de vincle essencial pel coneixement i en un símil de practicitat kantiana, pensar-nos a nosaltres mateixos com a hipertextuals per a determinar-ne l’autèntica relació, llavors estariem en condicions d’establir si entre la línia seqüencial i el so complexe i polimòrfic de l’hipertext hi sobrevé una relació de contingència o de necessitat. Si el nostres pensaments veiessin barrades totes les sortides de les carceri possiblement la hipertextualitat esdevindria còmplice per sortir del captiveri com quan l’éloge de l’espace de Magritte malda per mostrar-nos amb llibertat la seva autèntica dimensió.

Lèxia 1.La complexitat

Giovanni Battista Piranesi: Untitled etching (called «The Sawhorse» or «The Saw Horse»), plate XII (of 16) from the series The Imaginary Prisons (Le Carceri d’Invenzione), Rome, 1761 edition (reworked from 1745).

La lògica perspectiva bidimensional dels gravats de Piranesi  no impedeixen fer emergir de les carceri una narrativa complexa davant la mirada d’un espectador al que es convida a superar i reformular el concepte de temps i espai. Al contrari. Persones diminutes aixoplugades sota  voltes monumentals i gegantines, espirals inacabables, cruïlles inconnexes,  espais impracticables i galeries sorgides ex nihilo possibiliten l’aparició d’una sensible i particular orografia. Les carceri de Piranesi semblen contravenir l’ordre per a soscavar la paret mestra de l’estructura del pensament occidental, interpelant al platonisme des de la mateixa base per a establir una caòtica dimensió visual multicèfala i  entròpica. Com en un hipertetx, cal una lectura nova per a integrar els diferents elements que d’una manera tèrbola i difuminada  insinuen una adequació a noves formes de pensament. El document hipertextual repensa el verbum caro factum est, no té ni principi ni final, ni seqüència ni jerarquia. El seu marc ve donat per una estructura multidimensional. Les   diferents lèxies que intengren les carceri funcionen en virtut dels límits difosos que semblen definir els  nous itineraris oberts per transitar a través de diversos recorreguts que condueixen a altres formules de segregació de la lògica cartesiana. Unes fórmules de pensament que es bifurquen infinitament i que venen a impugnar l’anquilosament  i la unidireccionalitat que van fer trontollar el discurs de Wittgenstein-afectat potser per la síndome de la pèrdua global?-  a qui menaren a assumir -ne la seva renúncia per una fallida recerca  a través dels múltiples i laberíntics passadissos del  discurs de la complexitat, un cop costatat que aquest mai no podrà donar-se per finit ni esperar-se a que el clogui cap paraula. Wittgenstein va navegar a través de les condicions de possibilitat del llenguatge per explicar-ne el seu desenvolupament de maneres diferents: el  llenguatge com una propietat de la matèria en constant moviment.L’hipertex doncs té la comesa d’ implementar un programa per a instrumentalitzar una nova noció d’escriptura que la  convencionalitat del discurs lineal ha fet derivar  cap les carceri planes, geomètriques i monolítiques del pensament de la univocitat. De pantalla a pantalla i d’una galeria a una altra, el subjecte lector esdevé també autor abocat al dinamisme i la complexitat però també -dixit Barthes- a la  desaparició doncs ignora en quina mesura és ja propietari de la seva obra.